dissabte, 25 de setembre del 2010

Se'ns estarà tornant capitalista i sionista en Fidel?

Probablement una de les persones més conegudes al món sigui Fidel Castro, ininterrompudament primer ministre i després president de Cuba del 1959 fins al 2008, en què va deixar el càrrec per malaltia.

Després d'un interval de silenci i sembla que superada la malaltia, Fidel ha tornat a l'actualitat i, com sempre ho ha fet, sense deixar ningú indiferent. En una entrevista al periodista Jeffrey Goldberg de la revista The Atlantic (aquí els articles originals part 1 i part 2) n'ha deixat anar algunes que com a mínim deuen haver deixat descol·locat a més d'un.

En el primer article demana al president de l'Iran Ahmadinejad que deixi de calumniar als jueus i de negar l'Holocaust.

Al segon article, a part de demostrar un gran interès en els dofins, diu: "El model cubà ja no ens funciona ni a nosaltres". Naturalment de seguida ho ha desmentit, explicant que el model que ja no funciona bé enlloc és el nord-americà, però el mal ja estava fet.

Què li ha passat a Fidel? Ha vist la llum i caigut del cavall com sant Pau? En el tema dels jueus l'explicació és més senzilla, Cuba va trencar relacions amb Israel als anys setanta però sempre hi va mantenir una mena de semi-ambaixada, el mateix Fidel sembla que fa temps va dir que era descendent de 'marranos', jueus de la península ibèrica que per evitar l'expulsió es van convertir oficialment al cristianisme, però seguien practicant d'amagat el judaisme.

En quant al tema del model cubà tot és més complicat. Possiblement se n'ha adonat que el país es troba en un atzucac, la pregunta és quant de temps fa que ho sap i per què no ha dit fins ara. I també per què ho ha dit ara.

El no dir-ho probablement fos per la por a perdre el poder, en canvi ara això li és igual.

Es fa difícil de creure que vulgui desfer ara la seva obra de 50 anys. Més aviat penso en un intent desesperat d'una transició "lampedusiana", aquella de canviar tot per a que res no canviï. Les últimes reformes econòmiques a Cuba sembla que vagin en aquesta direcció.

El món evoluciona i es van perdent els paradigmes. Fa anys teniem la Unió Soviètica, el maoisme, la Cuba de Fidel i el Che, la Iugoslàvia de Tito. Què deuen pensar els que fa quaranta anys eren Guàrdies Rojos maoistes, feien la Gran Revolució Cultural i cridaven consignes amb el Llibre Roig de Mao a la mà, i ara veuen com la Xina és ja la segona potència capitalista del món. Serà veritat que el comunisme és la via més llarga cap al capitalisme?

El que està clar és que molts hauran de buscar nous models, però quins? Cada vegada en queden menys i més cutres. Per molt que s'insisteixi no es pot comparar l'èpica de la Gran Marxa dels comunistes xinesos amb els que ara, per exemple, es dediquen a posar bombes a supermercats.

dijous, 16 de setembre del 2010

Dues cares de la mateixa moneda

He descobert aquests dos curtmetratges de Sebastian Cardemil Muchnik. Descriuen, per cert amb bastant mala llet, punts de vista teòricament oposats.





No trobeu que en el fons són idèntics?

dissabte, 4 de setembre del 2010

86è aniversari de Vicent Andrés Estellés 1924-1993

NO HE DESITJAT MAI CAP COS COM EL TEU

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!



Recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre de poesia de Vicent Andrés Estellés. Em va agradar la seva naturalitat, sensualitat, exuberància. I per descomptat l'erotisme descarat d'alguns poemes, aquí per exemple n'hi ha uns quants. Descarat, en ocasions brutal, però mai vulgar.

Han passat els anys i penso que la seva obra no ha envellit gens, continua sent un escriptor ben actual. Encara m'agrada.




Si no és alegria
no vull poesia.
Res de res.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Per aquelles places,
per aquelles nits.
Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.
Ara et diria
que et vull molt més.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.
Si no és alegria,
no vull poesia.


HORACIANES I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.


TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil·lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.


I per acabar un poema recitat per Ovidi Montllor. Què més podem demanar?



ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.




Tot això ve d'aquesta iniciativa blogaire. Si continuem així encara m'hauré de muntar un blog de poesia...